“Hem menystingut el valor de les relacions humanes i són essencials, també a la feina”

Vicente Masip Fernández
70 anys, pensionista, casat amb l’Antonia Asensio Alarcón. Dos fills, Carmen i Vicente i tres nets, Jairo, Naira i Alexia.
Religió? Ateo
Política? Republicà

Sempre amable, sempre puntual, sempre responsable, sempre tan correcte, cada dia ens recorda, a la colla que som a la redacció del diari i La marina FM -unes 40 persones-, uns codis que com més va més a l’alça cotitzen. Passa com en la moda i en la política: tot i presentar-nos interessadament conductes gamberres per portar la contrària o fer oposició -i de pas, fer-hi uns calerons, o un grapat de vots al cove-, hi ha les bones formes que mai no caduquen i acaben imposant-se perquè són les que agraden a la majoria.

La gent extraordinària és interessant, però la gent corrent és fascinant i extravagant. Us presento al responsable dels comptes de la “totpoderosa capçalera blava de l’Associació de Mitjans de Comunicació Local”, o sigui nosaltres: així ens va dir un tuitaire a qui vaig recompensar el comentari amb una promesa d’entrevista en aquesta contra que encara li dec.

Saber les històries dels que ens envolten no amb ànim de xafardeig, que també, sinó sobretot amb la fascinació d’escoltar qui té alguna cosa a explicar… és dialogar amb els més pròxims! Conversem cafè en mà sota l’ombra de les palmeres del bar de la Rosa.

 

Expliqui’ns la història familiar…

L’avi era d’Almeria i l’àvia de Mazarrón, Múrcia. Per part de pare, els dos avis eren de Castelló de la Plana, València. Quan va morir l’avi patern, el pare tenia només nou anys i van venir a Barcelona. Se sentia més català que valencià.

Quins records té de la infància a les Cases Barates?

Vaig arribar-hi amb sis o set anys, abans vivíem a Sants, al carrer Canalejas número 10. Soc fill únic així que els meus pares, sobretot la mare, eren molt protectors, no em deixaven sortir gaire de casa. Però, quan vam arribar a Cases Barates, va ser un gir de cent vuitanta graus: de no sortir al carrer vaig passar a estar-m’hi tota l’estona. Vaig tenir la sort de trobar unes amistats molt bones i m’hi vaig adaptar de seguida. L’ambient era molt maco.

I l’escola que tal?

Estudiava a l’escola San Raimundo de Peñafort i recordo un professor que es deia Andrés, mala persona, maltractava els nens. Un cop una família el va voler matar perquè havia intentat ficar el cap d’un nen dins del vàter, i és clar, la família estava enfurismada. Vaig passar dos cursos en any i mig, i el professor Fidel, el director, va trucar a la família per dir-los que ells ja no em podien ensenyar res més, calia buscar una altra escola. Em van canviar al Maristes de Sants, on vaig estar fins al batxillerat, als 14 anys.

Està al cas dels abusos que s’han conegut en aquest centre?

N’estic informat, però a mi no em va passar mai res. Ara, fa molta ràbia el mal que ha fet a tanta gent quan eren nens, ells prediquen una cosa i fan tot el contrari….

Quan comença a treballar?

En acabar el batxillerat em donen a escollir “treballar o estudiar” i vaig triar la primera. I allà que començo. Als baixos del carrer Ulldecona els pares tenien instal·lat un taller de confecció de camises. Els hi ajudava i n’aprenia, perquè no em pagaven. Hi vaig aprendre a estirar la roba, marcar els patrons, tallar la tela…

Al taller feia feina el seu pare?

No, ell havia estat guixaire, feia ornamentacions a mà, però llavors ja era al Banco Hispanoamericano. Com no es guanyava bé la vida fent guixos, la meva mare li havia dit que calia canviar de feina, així que va fer oposicions per entrar al banc.

Com continua?

Als 16 anys vaig fer les oposicions i, concretament, el 2 de febrer del 1968 entrava al Banco Hispanoamericano del Passeig de Gràcia, 38-40.

Quina memòria!

Em moriré i me l’emportaré amb mi! A més, vaig tenir la sort que em toqués el departament de Comptabilitat, que en aquell moment anava tot manual, sense màquines. M’anaven bé els números i hi vaig estar onze anys abans que m’enviessin d’apoderat a una altra sucursal.

Què feia un apoderat?

Era l’encarregat d’un departament, hi havia molts en una oficina. Antigament, només a Comptabilitat érem unes quaranta persones i en tota l’oficina podia haver-n’hi fins a cinc-centes. Eren edificis grandiosos i en els departaments tot era manual, per tant, necessitaves una o unes quantes persones per a cada cosa. Tot això canvia amb els ordinadors… Quan van inaugurar la sucursal del carrer Còrsega amb Bailèn, van traslladar el director i em van oferir a mi el càrrec.

Quant de temps ha treballat en la banca?

Fins que em vaig prejubilar, vaig fer els 46 anys treballant-hi, però vaig gaudir molt de la meva feina fins a l’últim dia.

46 anys donen per molt, expliqui’ns alguna anècdota.

Em va fer molta il·lusió quan em vam nomenar director. Una altra és quan van inaugurar l’última sucursal a Comte d’Urgell, on ateníem només empreses: vaig anar-hi com a subdirector i poc després d’inaugurada van passar a ser la segona sucursal més important de Catalunya, i això era un orgull.

On eren les dones a la banca llavors?

A l’Hispanoamericano hi havia el departament de Correspondència on eren gairebé tot dones. El meu pare tractava més amb elles perquè era qui recollia tots els paquets i els portava a correus. A Comptabilitat hi havia menys, alguna, potser, però molt poquetes. Les dones estaven sobretot a Correspondència, Secretaria o Atenció al client.

Llavors s’atracava molts els bancs.

Cert, jo vaig viure fins a vuit atracaments. El primer al carrer Providència, va quedar un forat al terra del tret d’una bala a la cabina. Recordo un altre al carrer Còrsega: va venir un senyor gran amb una bossa del pa a la mà i quan li pregunto què volia, treu una pistola de la bossa, aquest sí que no me l’esperava. En un altre ens van segrestar a un company i a mi, i el company patia del cor… ho vaig passar malament sobretot per ell, perquè en general jo reaccionava amb serenitat per no alterar l’atracador. I així fins a vuit vegades, una amb un tret al terra inclòs que, per sort, no li va rebotar a ningú.

S’emportaven molts diners?

Com a màxim podies tenir dues-centes mil pessetes a la caixa, uns mil cinc-cents euros d’avui.

Ha viscut l’època d’or de la banca. Com la veu ara?

Ho faig gairebé tot per internet i no hi vaig presencialment, tinc el compte a la sucursal de Passeig de Gràcia per estima i perquè és el primer que vaig obrir. Si necessito alguna cosa vaig al caixer d’aquí del passeig de la Zona Franca i en trec diners, però no cal ni entrar-hi. Ara és evident que pel que fa a l’atenció al client tot ha anat enrere.

Per exemple, llavors hi havia la norma d’agafar el telèfon abans que sonés tres vegades per atendre el client, ara truques i et pots morir de fàstic fins que te l’agafen. Sembla mentida com ha canviat tant en tan poc temps. Abans, qui estava de cara al públic t’atenia amb un somriure i certa estima; ara has passat a ser un simple número, tot i que continuen fent negocis amb els teus diners.

Comparteix la campanya «soc gran, no idiota»?

Per descomptat, he vist al Caixabanc gent gran fent molta cua en hores de solellada i fins i tot de plugim, i això no és de justícia. I entres a l’oficina només si et permeten entrar. Perquè t’atengui un comercial has de demanar cita. En el meu temps tot això era impensable, els clients no ho hauríem acceptat mai tampoc.

Ara col·labora amb els Mitjans de Comunicació Local, amb nosaltres. Expliqui com arriba.

Conec en Salvador García, que ja hi col·laborava des de feia temps. Em recordaré sempre que li deia que jo volia conèixer una ràdio, volia veure com es feia de prop i en directe.

I un dia en Salva em convida perquè hi havia una reunió de la Junta, m’ho ensenya tot i em conviden a quedar-me a la reunió. Quan reparteixen la memòria vaig fer algunes observacions. Tot era correcte, però la forma d’exposar-ho no s’acabava d’entendre i van explicar-m’ho tot. A partir d’aquí em proposen col·laborar i accepto amb la condició de no cobrar res perquè soc pensionista i em guanyo prou bé la vida. I l’Associació encantada, perquè tampoc no té diners.

Porta ja tres anys, ve cada dia unes 4 hores. Per què ho fa?

Al principi perquè m’agradava tenir alguna cosa a fer, m’agrada la feina i poder contribuir. Ara segueixo perquè l’ambient i les persones que he trobat són amables i compromeses amb la feina. Quan ho penso som moltíssima gent intentant fer possible uns mitjans de barri i hem de superar moltes dificultats contínuament. A més, hi ha de tot: gent molt jove i els més grans, el dia a dia a vegades és divertit i entretingut, conversem de tot.

I surten els comptes?

A vegades millor, a vegades pitjor, però anem fent. El projecte és molt maco i sobretot ens l’estimem tots els que hi participem.

Com es mira el barri ara?

Tot ha canviat i continua canviant molt i molt ràpid. Abans muntàvem festes per menys de cinc cèntims i enmig del carrer perquè gairebé no hi havia cotxes; ara costa reconèixer els veïns i veïnes. Per mi el més difícil de tots els canvis són les relacions humanes. Cal recuperar-les i no perdre les que tenim perquè són el nostre salvavides, més encara en moments de crisi.

Com veu la transformació urbana del Prat Vermell?

Soc prudent en l’entusiasme perquè em semblen massa edificis, i al final serem moltíssima gent. Van començar fent edificis de 6 plantes i ara tots en tenen 8, serem prop de 30 mil veïns més. Tinc la sensació que caminem cap a un altre Besòs, però és la meva opinió…. On són les fàbriques o les empreses? De què viurà la gent aquí? El que tinc clar és que hem d’evitar costi el que costi que les dues marines siguin com dos pobles separats, i hem de treballar-hi molt entre nosaltres perquè això no ens ho farà ningú.

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.