“No es coneix la nostre història malgrat haver estat una colònia espanyola”

Judit Raso és Presidenta de l’Associació “Generación Guineo-Catalana Virgen de Bisila. Barcelona” present al barri. Té 41 anys. És educadora d’escola bressol i treballa al Cotxet, va treure les oposicions al 2004. Té una filla i porta quasi tota la seva vivint al barri.

Quantes generacions porteu aquí?

Els meus pares van ser dels primers que van venir. Jo soc part de la primera generació de nascuts en España.

En quina situació van venir els teus pares?

De fet, eren les famílies que podien les que enviaven els seus fills a estudiar. No van venir en pasteres sino en vaixells. Llavors, Guinea encara era colònia Española (es va independitzar l’any 1968). El meu pare té nacionalitat espanyola i al arribar va entrar en una escola de capellans aquí a Barcelona. La meva mare va estudiar en una escola de monges a Càceres.

És nombrós el vostre col·lectiu?

Al barri som dues famílies. Els meus oncles a Estrelles Altes i nosaltres a la Zona Franca. A Barcelona som una comunitat important, encara que no sé exactament el número.

Cóm neix la vostre associació?

Al meu pare va ser un dels primers socis deRibapua, que va ser la primera associació de Guinea Equatorial dels Bubis (Grup ètnic al que pertany la seva família). La meva generació va viure la seva infància sota les trobades entre els guineans que organitzava aquesta associació. Però ens en vam adonar que molta gent desconeix la nostra historia, per això vàrem néixer, per a donar-la a conèixer.

Guinea té moltes ètnies…

Sí, nosaltres som bubis, els fang son els del govern, els del dictador (actualment Guinea Equatorial està sota una dictadura militar que porta 35 anys al poder) . Els conves  estan amb l’Opus Dei. La nostra associació és oberta a tots.

DSC00969.jpg web 01

Has visitat Guinea Equatorial alguna vegada?

Mai he anat perquè quasi tota la meva família viu a Espanya.

Quina visió tens del barri?

Recordo que de petita sempre pensava en marxar. Deia “jo aquí no vull tenir fills” i mira les voltes que dóna la vida (riu). Vaig viure a Sant Joan Despí 8 anys i quan vaig tornar al barri, estava canviat. Em segueix preocupant la joventut. Soc crítica amb les entitats on no hi ha hagut relleu generacional; encara que reconec que els joves no s’identifiquen amb res d’aquí i que hi ha molt conformisme. Sovint trobo l’expressió “no t’havia vist en tota la meva vida”.  Llavors coincideix que els seus pares els han tret a estudiar fora d’aquí, a d’altres barris.

A propòsit, la teva filla estudia en el barri?

Si, al mateix centre en el que treballo.

Deies que vas trobar el barri molt canviat, en quin sentit?  

Va venir molta gent de fora i també hi va haver un canvi urbanístic que va afavorir perquè el barri s’obri i canviï. La carretera del Prat i la zona de la SEAT no hi eren quan jo me’n vaig anar.

I de positiu, alguna cosa que destaques?

El moviment que hi ha va cridar molt la meva atenció. D’abans, només recordo els cursos de flamenc. En canvi ara hi ha moltes activitats, malgrat que a vegades les trobo repetitives. Les entitats, encara que liderades per gent gran , estan fent moltes coses.

“Sóc una ciutadana del món”

 

Has sentit racisme al barri alguna vegada?

Al barri és més desconeixement. Amb la ètnia gitana mai hem xocat. No sé bé perquè, però tenim una relació de cosins germans i sempre hi ha hagut respecte. En canvi, els blancs sempre ens veien com a monos, com objectes per tocar. M’he barallat molt pel color de la meva pell… Vaig ser la única negra de l’institut!

Sempre he notat que no saben res de nosaltres, és un total desconeixement de la nostra cultura i el nostre color. Sempre insisteixen i has d’estar-te justificant, em diuen:

  • D’on ets?
  • D’aquí
  • No pot ser…
  • Cóm no pot ser, has nascut tu, doncs jo també!
  • Però és que tu ets negra?
  • Perquè la meva mare i el meu pare son negres, (posa cara d’òbvia conclusió).

O no poder entrar en una discoteca pel color de la meva pell… O quan em van detenir a la plaça Catalunya perquè era negra. Llavors tenia 13 anys i érem amb un grup d’amigues. Un cotxe patrulla ens va demanar el DNI. Cap no el teníem, però només em van detenir a mi.

Què vas fer?

Doncs el  meu pare treballava a parcs i jardins a l’ajuntament. El vaig trucar i quan va saber l’ocorregut va muntar la que havia de muntar, clar. He viatjat molt i fora d’aquí ningú no et pregunta perquè ets negra? Perquè és que no m’ho plantejo. Per què no puc ser americana o anglesa o el que sigui. Doncs no! Per a la gent has de ser d’Àfrica i quan dius Guinea Equatorial, ni tant sols saben què és i va ser una colònia espanyola. Ho trobo molt trist.

I en altres llocs et passa?

En el sector en que treballo, que és l’educació hi ha molt de tòpic:

El sud-americà és sobre protector, l’àrab és masclista. Jo els pregunto i vosaltres què sou? Què penseu que nosaltres pensem de vosaltres? Al final tots som persones. Hi ha famílies que entren a classe i al veure’m pregunten: i l’educadora? quan vindrà, dic: esperem-la.

Un dia em van arribar a dir: -Què has fet per tenir aquesta feina? –Treure unes oposicions. Vaig respondre. Però aquest país, a vegades és molt dur.

Judit Raso 1

Y tu d’on et consideres?

Veritablement jo em sento més una ciutadana del món, perquè no sóc ni d’aquí ni d’allà. Encara que si m’ho pregunta un independentista, soc espanyola i si m’ho pregunta un espanyolista, sóc catalana.

Dins la nostra raça també ens marginen per haver nascut a Europa. Estem atrapats entre dos mons i la por són els nostres fills, que quedaran pitjor, entre quatre mons, perquè són mulatos. No són ni blancs, ni negres, ni d’aquí ni d’allà.

I amb el moviment que hi ha… 

Pitjor! En las èpoques de crisi sempre es culpa als de fora i a nosaltres sempre ens veuen como immigrants, encara que hagis nascut i viscut sempre aquí.

Interiorment sí que em sento d’aquí, però això (senyala el seu color) fa que jo ho vulgui més. Per a mi, és més important el meu color perquè aquí això és el que em defineix. Si me’n vaig fora no importa, però aquí sí.

Van ser complicades les oposicions?

Vaig tenir sort d’aprovar-les perquè era un tràmit amb papers i no amb entrevistes. Quan vaig començar a cercar feina, anava porta a porta donant currículums i sempre em trobava la mateixa resposta: No és el perfil que busquem. I quan tornava a passar seguia penjat el cartell de “se necessita mestra”.

…..

 Cóm vius el ser mestra al barri?

M’agrada el que faig i crec que al barri s’ha millorat moltíssim. Encara que a vegades hagi ocasions dolentes.

Quines?

Quan una mare obertament et diu que no li agrades com mestra perquè ets negra, no pots fer res. A la zona alta no vaig notar el racisme perquè allí blanques, negres, xineses o qualsevol, per a ells sempre érem les “noies”. Allà és un tema més de classe més que de color. Al barri és més el desconeixement dels altres.

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada