No es pot rebre informació. El temps actual a La Marina 0°C, No es pot rebre informació.

La participació ciutadana, un desafiament constant de la democràcia

La participació ciutadana, un desafiament constant de la democràcia

A tan sols unes setmanes de les eleccions municipals La Marina va voler indagar en la percepció i les motivacions per votar que tenen els veïns. Va indagar també el criteri d’on comença i on acaba la responsabilitat que com a ciutadans tenim tots a l’hora d’exercir la democràcia, entenent a aquesta com la participació del conjunt dels ciutadans en la presa de decisions de les polítiques públiques exercides en tots els àmbits del quefer quotidià.
La Marina va realitzar un sondeig d’opinió a diferents persones del barri sobre la importància que tenen aquestes eleccions en una conjuntura de crisi com la qual estem patint. Les respostes de deu persones entrevistades ens descriuen un panorama, casual o no, molt contradictori.
La meitat, cinc dels nostres entrevistats, considera que aquestes properes eleccions municipals són molt importants, hagut de justament al panorama de crisi que s’està sofrint i a la necessitat de respostes urgents que demanda el cada vegada creixent nombre de ciutadans amb necessitats bàsiques, com l’alimentació i l’habitatge, irresoltes. Dos d’aquestes cinc persones assenyalen a la corrupció com a motiu principal pel qual es necessita triar novament representants que gaudeixin de la confiança de la població per administrar els recursos públics.
L’altra meitat, en canvi, considera aquestes eleccions poc rellevants, o gens importants. “Gens canviarà” i “els polítics són tots iguals”, trillades expressions que també són comunes a tres dels nostres entrevistats. Respecte d’aquestes afirmacions i als motius del desencantament generalitzat de la ciutadania amb el quefer polític consultem a alguns *conselleres del districte de Sant-Montjuïc, per ser els representants polítics més propers a la realitat dels veïns.
Francesc Xavier, Conseller portaveu del CIU, en el districte de Sants-Montjuïc ha consultat sobre la incapacitat de respostes als problemes de la crisi que acusen els veïns va sostenir que si bé la crisi va posar de manifest molts fallades en les empreses, en el sistema financer i en d’altres sectors, no es pot responsabilitzar només, o en la seva major part a la classe política d’ella.
Encara que reconeix que “en moltes ocasions els polítics han sortit retratats com el pitjor de la societat” insisteix que la crisi no es deriva del quefer dels polítics sinó de moltes altres situacions, i que precisament en elles els polítics no van tenir part activa. Preguntat si justament haurien d’haver tingut part activa va afirmar que no i va derivar la responsabilitat “als estats o a determinats partits polítics”
Josep Braut, Conseller portaveu d’ERC a aquest mateix respecte va respondre que d’aquesta situació de crisi la classe política té una responsabilitat fonamentalment legislativa, ja que li corresponia realitzar un marc normatiu que eviti el frau impositiu, en el qual van incórrer i actualment segueixen incorrent les grans corporacions i, que garanteixi els drets laborals dels treballadors.

Braut reconeix que no només va fallar la legislació sinó també la seva aplicació i que això va produir un “descrèdit” dels nivells polítics en la percepció de la ciutadania. Va advertir sobre l’efecte d’aquest descrèdit en afirmar que hi ha ciutadans que ara refusen complir les lleis perquè han vist que els de “a dalt”, presidents d’institucions públiques, alcaldables, diputats…  no ho estan fent. “La ciutadania ha vist que els que més recursos tenen són els que menys impostos paguen, va afirmar.

Per la seva banda Esther López, candidata a consellera per Barcelona en Comú al districte de Sants-Montjuïc creu que sí existeix certa llunyania de la classe política amb la ciutadania en general. I s’inclou en afirmar que els “polítics” no poden considerar-se per sobre del ben i del mal, ni poden permetre’s relaxar-se a l’hora d’observar els mecanismes de funcionament i de participació que tenen per aconseguir la inclusió de tots els sectors de la població.
Va assenyalar que la seva formació treballa en una proposta per permetre la revocatòria de mandat abans de concloure una gestió administrativa, com una manera de dotar mecanismes a la ciutadania de valorar contínuament la gestió que els càrrecs polítics exerceixen.
Tornant als nostres entrevistats i aprofundint en la reflexió de l’exercici democràtic els preguntem també respecte de la seva participació en els consells de barris, entenent a aquests com l’espai de participació més directe, que obre la possibilitat als ciutadans d’influir entorn de les polítiques públiques que les autoritats municipals apliquen al barri.
Dels deu entrevistats, cinc van respondre que normalment sí participen dels consells de barri i, altres cinc van revelar que no ho han fet mai o que normalment no ho fan. Els qui reconeixen no haver participat mai en un consell de barri es justifiquen en la falta de temps i els qui alguna vegada ho van fer assenyalen que la seva raó per no retornar és que en els consells de barri, per molt que es debati no s’arriba a resoldre cap problema.
Referent a això Francesc Xavier de CIU explica que els consells de barris són el lloc on la gent pot exposar tot allò que creu convenient del barri, directament i sense la intermediació de cap entitat.

Recorda que si els veïns no se senten satisfets amb el que es debat o es conclou en ells, sempre poden demanar que es rectifiqui l’acta, que sol aprovar-se en el següent consell de barri i poden exigir que es canviï el que considerin necessari. “Almenys el poder explicar el que volen fer això sí ho poden fer i ho han vingut fent durant tota la legislatura” va afirmar.
Josep Braut d’ERC pel seu costat, davant la pregunta de la possibilitat real que existeix que els debats realitzats en els consells de barris puguin acabar en polítiques públiques o millores directes al barri puntualitza el procediment: “En els consells de barri la gent es queixa, pansa al consell de districte i aquest el passa a l’ajuntament i a veure si s’aprova alguna cosa”.
Reconeix que en la pràctica, prevalen dues situacions que contribueixen a la percepció que els consells són improductius. Una primera situació seria el fet que els veïns plantegen en el consell de barri qüestionis que són de competència d’un altre òrgan de govern, com la Generalitat o el govern nacional. Subratlla que encara que siguin “queixes” molt legítimes, el districte i l’ajuntament no tenen les competències per resoldre-les.
Una segona situació serien els temes que sí són competències de l’ajuntament però, que resulten complicades en la seva execució, ja que resulten molt cars i això dificultaria la seva tramitació pressupostària o alentiria massa la seva execució final.

Respecte d’aquest mateix tema, Esther Pérez en canvi, centra la seva atenció en la forma del desenvolupament que té cada consell. Considera que aquest mecanisme de participació es torna poc atractiu al ciutadà quan, per exemple, en els consells de barri no es dóna la possibilitat de rèplica a la resposta que reben els veïns dels seus plantejaments. Assenyala com un altre factor, també poc atractiu, el fet de no tenir la informació amb suficient temps d’antelació.

Creu que aquests procediments d’informació moltes vegades són deixats de costat per l’administració pública i nomena dues raons d’això. D’una banda indica que en alguns casos podria existir un interès de frau i corrupció, però d’altra banda, subratlla una certa desídia en la rutina que existeix d’executar polítiques o obres públiques. “Crec que hem arribat a una rutina, a una manera de fer les coses i ja donem per descomptat que la norma s’aprova en una comissió de govern o en un ple municipal” va puntualitzar.

No conformes, aprofundim en la participació com a eix fonamental de l’exercici democràtic i reduïm l’espai territorial de les organitzacions centrant-nos en les assemblees de les associacions de veïns. La Marina va consultar als entrevistats si participen d’elles, entenent-les com una forma organitzativa que històricament ha lluitat per conquestes socials i una de les més eficients, quan és activa, a l’hora d’exigir a l’administració local atenció als seus barris.

Paradoxalment, en aquest apartat com en cap altra pregunta, va abundar el sí contundent. Set dels deu entrevistats van assenyalar que participen activament en les seves associacions de veïns. Dels tres restants que van negar fer-ho dos van assenyalar que el temps en el treball els hi impedia i un va indicar que delega aquesta responsabilitat en la seva parella.
Referent a aquest tema, preguntat sobre si les administracions han de promoure les associacions veïnals Francesc Xavier de CIU sosté que les administracions públiques no poden, ni han de promoure-les posat que és decisió de cada individu associar-se o no. No obstant això, reconeix que és més favorable dialogar amb una representació, com pot ser una associació de veïns o una entitat. Encara que matisa que aquestes mai reflectiran plenament la diversitat de pensaments existents en un veïnatge.
Consultat respecte si aquestes associacions veïnals podrien funcionar com un mecanisme de control ciutadà a les institucions públiques i a la classe política respon que no. Que les organitzacions veïnals han de treballar en el seu veïnatge i que el control dels “polítics” i de les institucions públiques han de realitzar-ho òrgans neutrals.

Per la seva banda Josep Braut, d’ERC consultat a aquest mateix respecte reflexiona sobre el paper de les associacions en la transició a la democràcia: “Les organitzacions veïnals eren necessàries i imprescindibles perquè veníem d’una dictadura. Tot i que es va aprovar la constitució encara teníem alcaldes nomenats a dit. Va ser necessari que les organitzacions de veïns, sortissin al carrer i exercissin els seus drets”
Convençut dels resultats i les possibilitats que obre a qualsevol grup l’organitzar-se assenyala que l’associar-se, és la millor eina a tot grup amb característiques similars i un objectiu comú compartit per fer prevaler els seus drets.

D’altra banda i en aquesta mateixa línia Esther Pérez, candidata per Barcelona en Comú es deté a analitzar concretament la situació de les associacions al barri. Creu que en general les diferents administracions han neutralitzat la lluita i la força de les organitzacions veïnals a La Marina, perquè no els generin conflictes i més aviat resultin “conciliadors” al barri. A la seva manera explica que ha prevalgut la dinàmica “jo et deixo un local i tu no m’organitzes cap protesta, cap reivindicació que signifiqui una protesta al carrer”.
Pensa que aquesta dinàmica de funcionament va arribar a un límit en què ni els veïns creuen a les associacions, ni les associacions de veïns tenen el mateix paper que tenien abans, que eren portaveus de les reivindicacions veïnals. Fa un “mea culpa” i planteja que aquesta dinàmica de funcionament és una responsabilitat de tots els veïns, doncs raona que en permetre-la, d’alguna manera tots els veïns participem en ella.


Cap comentari

Escriu un comentari
Cap comentari, de moment! Pots ser el primer a comentar això!

Escriu un comentari

El teu correu electrònic no es mostrarà.
Els camps obligatoris estan marcats*