Can Farrero

Barcelona és una ciutat particular per moltes coses, però una d’aquestes particularitats és la seva història industrial i l’originalitat i rellevància del seu moviment veïnal. La Marina hi té part. Hi ha racons, edificis i carrers que són plens d’història i han tingut molt a veure amb la lluita dels veïns i veïnes que hi vivien.

Can Farrero agrupa totes dues essències. L’edifici de la Casa del Rellotge i els seus jardins van fer el seu 30 aniversari l’any 2014. S’hi van organitzar exposicions i conferències per conèixer-les i recordar-les.

La seva història és llarga i ha estat àmpliament documentada. D’ella queda la Casa del Rellotge i els terrenys enjardinats de l’entorn, on originalment hi havia l’anomenat Prat de Ca l’Erasme.

Però ve de lluny. L’any 1853 el prestigiós arquitecte Oriol Mestres va projectar un complex industrial vinculat al tèxtil: “La auxiliar de la indústria”, una gran fàbrica de blanqueig i estampat de roba. A 1862 l’empresa anava vent en popa, però la crisi del cotó, el 1865, la va fer declinar. Van passar uns anys i li van donar altres usos. El nom actual li va donar E. Julià, que l’havia convertit en una manufactura, i el 1911, amb el seu gendre J. Farrero crearien Farrero i Cía.

Els veïns es neguen a quedar encerclats i envoltats de cap edifici que els privi de gaudir de les vistes i l’espai pel qual van haver de lluitar

“Més tard i amb altres socis, funden una fàbrica de galvanitzat i de producció de multitud d’estris metàl·lics, Unión Galvanizadora. Van adquirir l’edifici de l’Auxiliar i hi van instal·lar maquinària. El 1921 el van ampliar, i durant els anys 1928, 30 i 34 van afegir naus i magatzems. El 1936 s’enjardina. Tenia una planta en forma d’U i l’entrada flanquejada per un passeig de plàtans, que encara hi són, i estava envoltada de camps de conreu, com els de Cal Sèbio, que hi havia al costat.

Unión Galvanizadora va fer armes i munició republicanes durant la Guerra Civil. Després seguirà activa, un cop retornada als seus antics propietaris, fins al 1965. A finals dels 70, aquests -constituïts en immobiliària- varen decidir enderrocar els diversos edificis fabrils per aixecar pisos i els veïns varen lluitar per un espai públic i van urbanitzar ells mateixos el parc”. Així resumeix la pàgina de la Casa del rellotge aquest tros d’història de La Marina.

I és que Can Farrero, a més d’història, encara és memòria pel moviment associatiu veïnal. No només del barri sinó de tota la ciutat. Així ho recullen diverses publicacions de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) i també una publicació editada pel mateix Ajuntament el 2007: Una història de la Marina de Sants. Encara era Batlle Jordi Hereu, i Imma Moraleda era la regidora del districte.

D’aquesta lluita entre la immobiliària i els veïns, que no va ser gens fàcil, encara se’n recorda en Paco, veí que hi va participar i membre de la Plataforma Can Farrero no se toca: “Vam penjar pancartes als balcons, i els diumenges feien sardinades mentre netejaven el lloc que ara és el jardí. El propietari va venir, va posar una tanca que deia: “Prohibido pasar, propiedad privada”, i ens va denunciar”.

El nombre 20 de la revista que llavors editava la Asociación de Vecinos Nuestra Señora de Port, recull de manera extensa tot el que a continuació va succeir. Descriu com els veïns que havien comprat els pisos, sense conèixer-se entre ells, van començar assabentar-se que la zona enjardinada que els havien promès no arribaria mai i que, en canvi, la immobiliària pretenia construir altres pisos.

Van proposar-se enjardinar la zona ells mateixos. Això va empipar la immobiliària, la qual els va denunciar. Van estar en l’estira-i-arronsa fins que van signar un acord a tres bandes: ajuntament, associació de veïns i la immobiliària de Can Farrero.

Ho recull així la revista veïnal: “El 3 de febrero fue memorable para nuestro barrio. En el Ayuntamiento, se firmaba con cierta emoción, el pacto entre la Empresa, el Ayuntamiento y nosotros. Se acababan de salvar 20.000 m2 de zona verde, 26 plátanos cincuentenarios, 3 palmeras, 2 tilos, 1 magnolio y lo que es más importante: una casa de estilo colonial (la casa del reloj) para dedicarla a equipamientos del barrio”. Les fotografies que han quedat com a prova d’aquesta lluita també són prou gràfiques i mostren clarament quin era l’estat d’ànim que regnava: “En el interior de esta finca, los árboles crecerán, las flores brotarán y los capitalistas de Can Farrero se joderán” o “Farrero embustero” i “Obrero no gastes tu dinero en pisos de Farrero” n’eren algunes.

La batalla amb la immobiliària no va ser gens fàcil. Però hi havia molt d’empipament, coratge, tossudesa i organització veïnal. Van guanyar i van aconseguir que no es construïssin més pisos, que es respectés l’arbrat, i a més a més, que l’empresa donés l’edifici de la Casa del Rellotge, actual centre cívic.

És important tot això present en el context actual, en el que els veïns de Can Farrero demanen a l’Ajuntament mantenir tot aquest parc tal com és. Reivindiquen la seva lluita perquè encara hi queden veïns que la van viure en primera persona. Per a ells, encara és memòria. D’altres, que la desconeixien, també se n’han sentit apel·lats i afectats.

La proposta de l’Ajuntament és construir un edifici d’una altura de 12,5 metres, que servirà per oferir serveis de consulta ciutadana, entre altres usos, i que, segons el municipi, afectarà molt poc l’arbrat i inclourà una coberta verda al terrat per tenir cura de les vistes dels pisos d’enfront. Quatre blocs, que alberguen prop de 128 pisos.

L’Ajuntament explica que el parc mai va ser qualificat com a zona verda i no es planteja cap alternativa

La Plataforma Can Farrero, conformada sobretot pels veïns dels blocs que resultarien més afectats, remarca que celebren la proposta de dotar d’equipaments el barri, però no volen que s’afecti la zona enjardinada. Es neguen a quedar encerclats i envoltats de cap edifici que els privi de gaudir de les vistes i de l’espai pel qual van haver de lluitar. Es brinden per a buscar alternatives conjuntament amb l’Ajuntament per tal de fer viable l’edifici en un altre espai.

A l’últim consell de barri ja van expressar el seu malestar. “Què faria vostè si ho fan davant del seu pis?” Va increpar una veïna a la Regidora Laura Pérez. Pérez, acompanyada de la consellera Esther Pérez, va intentar calmar els ànims i explicar la proposta.

Pérez, va prendre la paraula en iniciar-ne, i va fer un al·legat tècnic-jurídic raonant que l’acord signat en 1978 no protegia com a zona verda els jardins. Que es va anar modificant i els terrenys van ser requalificats en les anteriors gestions per a ús d’equipaments. Així va explicar que ara hi és la zona prevista per a la construcció del nou edifici municipal.

Però no ha estat suficient. La Plataforma Can Farrero no se toca, segueix molt activa. Ha demanat a l’Ajuntament una reunió amb els veïns de la zona per parlar-ne. Asseguren que han accedit i es preveu que la trobada serà a mitjans de gener. El temps corre. Hi ha inquietud entre els veïns i resta veure si serà possible un acord que satisfaci totes dues parts.

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here