Mei Márquez López, una artesana del segle XXI compromesa amb el comerç del barri

55 anys, casada, d’ofici emmarcadora. És graduada social i diplomada en relacions laborals.

La Mei és una de la cares més visibles de l’actual junta directiva de l’Associació de Comerciants. La seva inquietud social l’ha transformada en la inspiració dels artistes per fer-se càrrec, juntament amb la seva germana, de l’única botiga de marcs que hi ha a tot el barri. És la segona generació. El seu pare la va obrir l’any 1976 al carrer Química i des de llavors hi és ininterrompudament.

Fem l’entrevista assegudes a la botiga on clients i veïns s’hi alternen, per conversar una estona o per recollir els seus encàrrecs.  L’ambient que s’hi sent m’evoca les pel·lícules clàssiques on els sastres prenen mesures i entallen els vestits als seus clients. La Mei fa el mateix, però en comptes de vestits, crea i entalla els marcs per a cada foto i pintura que li  hi porten. 

“La feina ben feta i el contacte amb la gent és el millor del meu ofici”

Va haver-hi molt poques dones a la Taula d’Empreses del Districte i vostè n’era una. 

No me n’havia adonat. Em fa contenta però sobta la poca representació femenina al sector, tot i haver-hi moltíssimes liderant-ho.

Ha viscut sempre al barri?

De tota la vida, el meu pare era de les Cases Barates. Va arribar-hi de Cuevas de Almanzora (Almeria) fugint de la guerra civil. La meva mare és catalana i vivia a la Colònia Bausili.

Va aprendre l’ofici d’ells?

Del meu pare, que era tallista artesanal de marcs amb fusta. Sóc la segona generació que porta el negoci familiar.

 I haurà una tercera?

No ho crec perquè els meus fills s’ho han deixat de les mans. (riu)

On va estudiar?

A l’escola Mare de Déu de Port. Vaig tenir de mestra a la Pepita Casanellas.  Ens va obrir el món, sobretot a les noies. Era una professora genial que t’ensenyava d’una manera que feia que t’agradés estudiar. Gràcies a ella vam estimar el francès i també ens va ensenyar el català. Ens deia: No digueu que veniu a aprendre català! Digueu que veniu al cole!, encara estava prohibit.

 És clar, la seva generació, a més, va viure la transició política.  

Quan va morir Franco jo tenia 13 anys, era tota una adolescent.

 I com vau viure els adolescents això?

Intensament! Recordo que al carrer Ferrocarrils Catalans passava un trenet que provocava accidents i era perillós i volíem que el treiessin, fèiem manifestacions dia sí, dia també fins que la policia venia i ens fotia de castanyes i fugíem corrent. No els ho dèiem als pares que hi anàvem, sempre ens amagàvem.

Fins a l’any 1977

Aquell any, l’11 de setembre va ser la primera manifestació demanant l’Estatut d’autonomia i la primera a la que anàvem tota la família. Els meus pares, ma germana i jo.

A casa seva es parlava de política?

Des de sempre! El meu pare ve del món republicà i vulguis o no tens unes arrels molt concretes i la inquietud de lluita pels drets socials.

 “La desaparició de botiguers no és un problema només dels barris de La Marina, sinó d’arreu”

El seu avi va ser l’últim alcalde republicà a Cuevas de Almanzora.

Va fundar-hi la delegació de l’UGT i va fer el repartiment de les terres per a la gent del poble perquè la filosofia del Partit Socialista de l’època era la distribució de la riquesa. Quan va arribar la guerra civil, l’altre bàndol el va afusellar. Encara és a una fosa comuna a Almeria.

La seva família ha dut el cas fins a la Secretaria del Grup de Treball sobre Desaparicions Forçades adscrit a l’ONU a Ginebra (Suïssa).

Reclamem l’aplicació de la memòria històrica per tal de localitzar el seu cos i recuperar-lo, les meves cosines estan treballant-hi molt.  L’únic fill que li queda viu té 90 anys i penso que no ho podrem aconseguir per a que ell ho vegi.

I què va passar amb la seva àvia?

Va haver de fugir. Va venir a Barcelona amb sis fills i embarassada de bessons. Aleshores el meu pare tenia cinc anys. Es van establir a les Cases Barates. L’àvia venia a un racó del Born i els meus tiets, ben petits es van posar a treballar en el que van poder. El meu pare, de 9 anys,  va tenir la sort de treballar amb un tallista de l’Eixample que li va ensenyar l’ofici i també a estimar Catalunya.

I ara vostè, què és el que més valora de la seva feina?

Primer, la feina ben feta, i després, el contacte amb la gent, ja són tants anys que més que clients els que venen són amics.

Expliqui’ns  anècdotes que li hagin passat a la botiga?

N’hi ha moltes. Una vegada van emmarcar el cordó umbilical d’una noia que ho va cuidar molt per portar-m’ho. El meu pare va treballar amb en Josep Mestres i Cabanes (Reconegut artista en diversos camps com la pintura i la decoració) que era escenògraf del liceu.

 Creu que a La Marina som un barri de comerciants?

N’érem. Ara hi ha més serveis. No hi ha el comerç que des de l’Associació de Comerciants voldríem, però no és un problema només dels barris de La Marina, sinó de tot arreu.

Tot i això hi ha la percepció, que com a comerciants no som tan espavilats com altres barris veïns

Perquè hem sigut un barri extrem, abans la meva àvia deia “anem a comprar a Barcelona”, i això significava anar a comprar a Santa Caterina, a Sant Antoni i a Hostafrancs, el que no trobaves aquí ho anaves a buscar allà. El comerç que hi havia era un comerç de proximitat, d’anar a buscar les mongetes, les patates, és a dir, les coses més bàsiques. Ara volem que el barri comenci a ser un eix comercial com els altres, per això estem a la fundació Barcelona Comerç.

“Reclamen l’aplicació de la memòria històrica per recuperar el cos del meu avi afusellat pels feixistes”

Quins beneficis us dóna això?

Ens obre portes a la ciutat, perquè fem les mateixes campanyes que tots els eixos comercials de Barcelona. Per exemple, a la taula de lliurament de premis d’aquest Nadal, vam seure tres eixos comercials: La Marina, Gràcia i l’Eixample Dreta, i els nois de Gràcia ens van preguntar: La Zona Franca no és industrial?. És important donar-nos a conèixer com a comerciants.

Què creu que manca al barri?

De tot. Els comerciants entenem que si la Marina és un barri amable i ben estructurat, amb carrers il·luminats, nets i amb bon nivell cultural enriquirem el comerç, però també el barri.  Això es traduiria en un millor estat de benestar per a tot el veïnat. Per això acompanyem activament totes les reivindicacions del veïnatge. També ens fa molta il·lusió tenir esdeveniments o equipaments que estsiguin a nivell de la ciutat.

I què creu que hauríeu de millorar els comerciants?

Moltes coses. Estem obligats a competir amb les grans empreses en aspectes com la relació qualitat-preu, la comunicació amb els nostres clients, la incorporació de tecnologia o la venda on line.  Així és el comerç ara i hem de formar-nos, i sobretot, professionalitzar-nos en el que fem. Que el client vegi que comprant al nostre establiment està ben assessorat i que no el tracten com ho farien en una gran àrea d’autoservei.

Què us esteu plantejant per a quan arribin els 3.000 funcionaris de la Generalitat?

És una gran oportunitat. A la Taula d’Empreses estem estudiant el servei que podem oferir-los. Però hem de tenir en compte que només tindran una hora lliure per dinar.  Volem facilitar-los que puguin comprar productes del barri sense haver de moure’s del seu despatx. Però encara n’estem parlant i  tenim el suport de l’Ajuntament.

El sector que més oportunitat tindrà és la restauració, sens dubte.

Són els que més punts a favor tenen i l’associació farà el pugui i més per publicitar els nostres socis. Presentarem la nostra carta de serveis a les conselleries que vinguin i a la Agència Tributària, a més a mes, estem parlant amb l’Ajuntament per concretar projectes atractius.

La dinàmica dels comerços ajuda a mesurar la sortida de la crisis, què n’opina. Ens en hem sortit?  

Per una banda, les feines son precàries, els sous baixos i les despeses bàsiques de cada família molt altes: l’aigua, la llum, el gas, les tecnologies…  encara s’emporten el gros del pressupost familiar. D’altra banda, quan es tanca un comerç, sigui per problemes econòmics o per jubilació, costa molt que s’obri un altre. Per tant, estem estancats, el comerç va fent, però molt lentament.

“Al veí que s’està plantejant d’obrir una botiga l’animo a fer-ho, quants més siguem, millor per a tothom”

Quin consell donaria a un veí que ara mateix s’està plantejant obrir un negoci al barri?

Que no tingui por i ho faci, perquè quanta més gent siguem, més futur tindrà el comerç i el barri. I també que es posi en contacte amb l’Associació de Comerciants per intercanviar impressions, això és el principal, li donarem tot el suport.

 

 

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here