“Emprendre un negoci amb 63 anys dona molta vida”

Rosa Belda García

  • Ofici? Dependenta, em diuen la bodeguera, perquè treballo en una botiga especialitzada en vins i licors, tot i que també tenim conserves i alguns capritxos.
  • Política? D’esquerres i progressista. Els pares em van ensenyar a exercir la llibertat.
  • Religió: Sóc no creient. M’agrada el budisme però només per la meditació i la relaxació que produeix. Sóc partidària que ningú no obligui ningú a fer res.
  • Estat civil: Casada amb (nom? I tinc dues filles, la Cristina i l’Elena (els clients la coneixen com Leny).

Parlo amb la Rosa compartint un dels poc capricis quotidians que diu que no pensa deixar, un bon esmorzar a la granja Elena. Ens allarguem i continuem la conversa entre client i client a la seva botiga, el Celler la Marina, al carrer l’Aviador Ruiz de Alda, 57.

Després d’11 mesos de baixa per un accident la van acomiadar i una amiga d’infància, la Maria, la va cridar com a ajudant seva al celler Peña. Sense saber-ho, aquest era l’inici d’una aventura que va emprendre amb gairebé 64 anys. Entendre l’estima i la necessitat de comerços que han estat part del paisatge i dels hàbits quotidians d’unes quantes generacions de veïns i veïnes la va motivar a intentar-ho.

Prop del 25 N, dia contra les violències masclistes, Rosa és un exemple del que ha de poder ser la vida de totes les dones, lliure i sense cap por de res i de ningú.

És filla de la Marina.

De família de Can Tunis. Hi havia la platja sucia de les deixalles d’algunes empreses i dels rebutjos dels pescadors. Hi havia un llac on cada any s’ofegaven persones, però la gent ens hi seguíem banyant. Després hi havia una altra platja llarga i maca on venia la gent de Sants i l’Hospitalet a banyar-se. El pare era pescador i la mare venia el peix al mercat.

Ep!, ja no queden gaires veïns dels que hi heu viscut.

Hi vaig viure fins al 16 anys. Hi havia cases grans de pedra, antigues però en bon estat. Una era dels guardes del Puerto Franco. Hi havia el carrer Pla, i després un altre carrer cap a la farola. Casa meva estava en una cantonada. Hi ha gent que encara la recorda com la casa de la palmera, perquè n’hi havia una de ben gran. La farola i la platja era el més normal.

Va ser de les primeres promocions de Formació Professional.

Per poder estudiar havia de caminar molt entre els camps de conreu fins a Casa Antúnez. Hi havia dos instituts, un de nacional i un altre de les monges de Jesús i Maria, a l’única església que hi havia. Ara això és el cinturó de ronda litoral.

Com era la seva vida de nena, què li agradava?

Hi convivíem amb ben poca gent. Jo era molt bona en mates però ben dolenta en llengües. Penso que és perquè em relacionava amb poques persones: germans, cosins i alguna nena més. Tot plegat no més de 10 persones. Llavors els nostres jocs eren la baldufa, córrer amb els nois, anar amb bici…. però érem ben pocs sempre. Més endavant em vaig adonar que això no havia ajudat gens a enriquir el meu vocabulari.

Continuï, parli’ns més de vostè.

La mare sempre va intentar que el germà i jo estudiéssim. Però en un moment de dificultat familiar les monges van suggerir que s’invertís més en el germà, total jo em casaria i amb secretariat ja n’hi havia prou. Llavors l’opinió dels mestres pesava molt i vaig començar a treballar, amb 14 anys.

Anys després vaig decidir que calia seguir estudiant i la mare em va fer costat. Totes dues vam anar a plaça Catalunya a veure com era això dels cicles de formació professional. Treballava als matins-tarda i estudiava al vespre-nit. De fet, tinc el diplomat  d’assessora financera i uns quants títols més.

Moure’s des d’aquí cap al centre de la ciutat no era fàcil.

El transport sempre era una aventura. A vegades els camioners em deixaven a prop de casa. Treballar i caminar molts kilòmetres de nit i entre camps era normal per a nosaltres. Ho veig amb distància i dic, molt bé Rosa!. Si hagués estat molt emparada, com altres noies del centre de Barcelona, no hagués viscut tot això, és un guany en aquest sentit, perquè tenia molta més experiència i vivor. De la gent que ens hi movíem no recordo ningú que s’hi queixés, d’haver anat d’un lloc cap a un altre. A l’inrevés, ens feia feliços sortir del nostre racó. Suposo que per això he tingut un caràcter molt agosarat a la vida, després. No tenia por, sense que jo m’adonés els pares m’havien educat en l’exercici de la llibertat.

Joveneta, s’enrola en l’onada hippy i se’n va a veure món, llavors un fet poc comú i encara menys entre noies.

L’any 1975, amb 20 anys me’n vaig a Londres. La meva família no va dir-hi res, ni tan sols per preguntar. Els pares eren meravellosos. Jo pensava que la seva forma d’educar era el més normal del món, amb els anys m’he adonat de la grandesa que tenien. Vaig arribar a conèixer tots els Londres que hi havia, els dels turistes, però també els dels barris, i el Londres més creatiu i atrevit.

Què va passar després?

Per mi tot havia canviat quan vaig començar a estudiar i treballar. Barcelona era una meravella!! I no ho dic per nostàlgia, és que realment la ciutat bullia i s’hi feia de tot. En relacionar-me amb altres persones que feien coses tan diferents i interessants se’m va obrir un horitzó tan ampli, vaig conèixer noies tan obertes, lliures i modernes…

La gent ara no sap el que és gaudir amb coses molt simples: la conversa, el debat, molt d’intercanvi. Tot això em va donar una altra perspectiva. Em vaig portar moltes patacades perquè llavors s’estudiava la història oficial i vaig trobar gent molt més llegida que em feia veure que tot el que jo sabia estava esbiaixat.

Però va voler seguir fent món, ara cap als Estats Units.

En certa forma els catalans ens semblem al jueus. L’any 1986, treballant a un cinema, jo comentava això a una colla sense saber que ells ho eren. Em vam agafar simpatia, eren de New York, Austràlia…. vaig acabar fent una amistat molt estreta que mantinc fins ara. Anys després vaig recórrer diversos estats dels EEUU de família en família.

I es va casar?

El meu marit té 73 anys, treballava com a marí mercant per l’Exxon. Feia la ruta Líbia-Barcelona. Carregaven al port de Misrata i descarregaven al de Barcelona. És una altra ànima lliure.

I com és que amb 63 anys s’anima a muntar un negoci des de zero?

Jo per definició “Soy aprendiz de todo y maestra de nada”. Sempre que alguna cosa m’interessa m’hi poso i m’agrada molt observar. Al plegar en l’altra feina tenia 63 anys i mig. Vaig decidir capitalitzar l’atur per poder emprendre aquest negoci. Tenia l’atur per dos anys i només em faltava any i mig per jubilar-me, i Joves emprenedors em vam felicitar per atrevir-me.

Per què ho va fer?

Els últims anys que vaig treballar amb la Maria en la bodega Peña la gent em traslladava un pesar i una necessitat que per ells era molt important. Molta gent m’animava preguntant: i per què no continues tu? I tant i tant m’ho vam dir que vaig acabar plantejant-m’ho.

La bodega Peña havia estat un punt de referència que ha sobreviscut des de l’època en què molta gent que ara és gran arribava d’altres llocs. Per a alguns era inimaginable no tenir-la, i a més, quedar-se sense cap altra opció. S’havia convertit en una pertinença de tots. Tot plegat em va animar.

No sóc part de la família, però la Maria és gairebé una germana….. A més, va coincidir que una filla dissenyadora no trobava el seu lloc a les empreses i totes dues ens vam llançar a l’aventura.

I com ha anat?

Molt bé! Mantinc un 60% per cents de clients que abans coneixien l’anterior bodega. La resta son gent nova. Ara al barri estan arribant moltes parelles joves i els fa molta gràcia tenir botigues acollidores, especialitzades i amb un esperit de barri genuí, com la nostra. És diferent d’anar al supermercat. Conversar, fer arrels i fer xarxa agrada molt la gent. Aquí la gent encara ve a buscar el vi a granel. Porten les seves ampolles i garrafes.

Què ha significat obrir el negoci i després trobar-se la pandèmia?

Havíem d’obrir ni que fos 4 hores. La gent ho agraïa i els clients s’hi amuntegaven, però nosaltres només portaven un any i mig d’experiència. Vam haver de fer d’advocades, jutgesses, policies i psicòlogues. Al final havies de convèncer els clients de complir les normes d’aquell moment perquè la majoria al principi no volia ni sentir-les.

Com veu el futur?

Trobo que hi ha molta gent fent coses interessants. Jo pensava que estàvem ensopides, però no és així. És cert que a la gent li costa participar. La meva generació volíem dir la nostra opinió i que hom la tingués en compte. Per nosaltres era una qüestió important! Ara la gent que es queixa i es queixa però després no participa en res. Per exemple, vaig anar amb coses ben concretes a la reunió sobre neteja, hi érem ben poca gent, però tot el que vam comentar o s’ha millorat o s’està resolent. Hem de motivar que tothom s’hi senti cridat a participar.

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.