La CAPA, la història d’una fàbrica que ens apropa a Guinea Equatorial

Com sol succeir quan volem conèixer un assumpte en profunditat, ens adonem que la seva ànima ve de lluny i alhora explica moltes coses. Així succeeix amb la història de la fàbrica la CAPA. A més de recordar-nos la història industrial de La Marina ens trasllada cap a la relació que va establir Europa amb el continent africà, i més tard, Espanya amb Guinea Equatorial.

La Compañía Española de Colonización Africana (ALENA), així es deia la CAPA al començament, era una fàbrica serradora on arribaven, de les concessions que tenien a Guinea, els grans troncs d’ocumé per a la fabricació de contraplacats. Va ser construïda l’any 1929, al lloc on hi havia un antic molí paperer, Can Teixa.  Les seves instal·lacions tenien els mateixos límits que l’actual edifici, conegut com a “Pantera Rosa”, ubicat entre els carrers Mare de Déu de Port, Foc i Alts Forns.

Emilio Sánchez, veí de 84 anys, va començar a treballar a la fàbrica l’any 1934.  Tenia 14 anys i s’hi va estar durant 40 anys fins que la fàbrica va haver de plegar: “Els últims deu anys a l’empresa vaig ser el porter i controlava les fitxes de tots els treballadors, allà vaig ser conscient que n’érem uns 300 en tres torns; el primer, entrava a les sis del matí; el segon, a les dues de la tarda i el tercer, a la nit, començava a les deu”, assegura.

Recorda que la fàbrica “funcionava sobretot en tres grans compartiments: l’espai de la serradora, l’espai on es feien els taulers i l’espai on es feien les xapes”. Al començament, els troncs arribaven una vegada cada dos mesos i després ho van fer més sovint. Les dimensions n’impressionaven tothom. Els troncs eren molt amples de diàmetre, pesaven tones i “de llarg, tranquil·lament, podien arribar als deu metres”. Eren transportats, primer en carrosses  i finalment en camions. Amb els anys i l’aparició de l’aglomerat, la fàbrica va anar reduint-se, va tancar el seu espai dedicat als taulers i es va mantenir fent serradora i xapes.

Juan Jove n’era el propietari. Va arribar a ser president honorari de la Joia de Montjuïc i durant molt de temps va ser-ne el mecenes

Els materials amb els que es treballava, fonamentalment, eren roure, ucola, samanguila i la noguera, que llavors era la fusta més valorada. Juan Jove, n’era el propietari, i diuen que va morir en una competició de cotxets esportius. Sovint visitava les instal·lacions. D’ell s’enrecorda en Julio Baños, veí versat en la història del barri, perquè, diu, va arribar a ser president honorari de la Joia de Montjuïc.Durant molt de temps va ser-ne el mecenes.

Però per entendre millor la història d’aquesta fàbrica, i fins i tot el canvi de nom, necessitem fer una ullada de la història de l’Àfrica. Al segle disset ja hi eren els britànics i francesos amb interessos oposats. Els progressius descobriments de recursos escassos i molts valuosos al vell continent van afegir a la cursa per conquerir-la als belgues, a la zona del Congo i als alemanys, a l’Àfrica Central. D’aquesta manera, els conflictes europeus es traslladaven als territoris colonials.

 Més endavant, a la Conferència de Berlín (1884-85), les diferents potències europees es repartien l’Àfrica. Això explica les línies rectes al mapa d’aquest continent. Es mantenien les conquestes ja fetes per la Gran Bretanya, França, Alemanya i Portugal. I a més, es creava l’Estat del Congo com a domini personal del rei Leopold II de Bèlgica.

A partir d’aquest moment, en una veritable cursa, els Estats europeus van penetrar Àfrica. Als imperis francès i britànic s’hi van afegir els interessos alemanys i els portuguesos. Finalment, països com Itàlia, Bèlgica i Espanya van aconseguir també establir-se a alguns territoris.

Molt resumidament, aquesta és la història de colonització de la majoria de països d’Àfrica, entre ells Guinea Equatorial. Va estar en mans portugueses fins a març del 1778, any en què Portugal va cedir-la a Espanya a canvi de la disputada Colònia del Sacramento, a l’Uruguai. La pertinença de Guinea Equatorial a l’imperi Espanyol entre el 1778 i el 1968, gairebé durant dos-cents anys, van marcar les relacions futures entre tots dos països.

Guinea Equatorial és un dels països més petits del continent africà, amb 28.051 km² de superfície, format per un territori continental i cinc illes habitades. És també un dels dos únics països africans que tenen el castellà com a llengua oficial. (L’autoproclamada República Árabe Saharaui Democrática és l’altre). L’estatus de Guinea Equatorial sota domini espanyol aniria canviant progressivament: Colònia de Guinea Espanyola, Diputacions Provincials de la Regió Equatorial Espanyola, i després, Comunitat Autònoma de Guinea Equatorial.

Emilio Sánchez: “Les dimensions dels troncs impressionaven tothom, pensaven tones i de llarg, tranquil·lament, podien arribar als deu metres 

Això explica en part, el canvi de nom de l’empresa: a partir de 1932, la fàbrica amb tots els seus terrenys, edificis, maquinària, instal·lacions i existències es va transferir a Manufacturas Valencianas de Okumé S.A. (MAVAO), que disposava d’una altra factoria a València i amb qui ALENA mantenia una bona relació des dels seus inicis.) El 1941, va passar a mans de Cafés y Maderas de Guinea S.A. (CAMASA) i finalment, es va anomenar Compañía Anónima de Productos Africanos (CAPA). La colònia ja no estava ben vista.

El 1968 Guinea Equatorial obté la seva independència, i la relació de les empreses espanyoles amb el nou país canvia. Aquesta, entre altres raons, com l’aparició de materials opcionals, obliguen LA CAPA a invertir més diners o veure’s avocada a anar-se’n en orris. Decideix plegar l’any 1978.

 

La pertinença de guinea Equatorial a l’imperi Espanyol entre 1778 i el 1968, gairebé durant dos-cents anys, van marcar les relacions futures entre tots dos països 

Emilio Sánchez tenia 44 anys i ho recorda molt bé: “Molts treballadors havíem arribat a pensar que ens jubilaríem a l’empresa, però llavors tots vam haver d’espavilar per trobar una altra feina”

La fi de la fàbrica va donar pas a un conjunt veïnal. Una important illa de 176 habitatges promoguts pel Patronat Municipal de l’Habitatge durant la gestió de l’alcalde Narcís Serra, i projectada pels arquitectes Jordi Ballarí, Albert Bastardes i Josep M. Pera, que van ser construïts entre el 1984 i el 1987. Ja hem dit que el conjunt és popularment conegut com a “la Pantera Rosa”.

La fi de la colonització a Guinea Equatorial no va donar pas a millors dies pels seus habitants.  Van estar, primer, sota la dictadura de Francisco Macías (1968-1979), i després i fins a l’actualitat, sota la dictadura, de Teodoro Obiang Nguema, militar nebot de Macías, que va enderrocar el seu oncle amb un cop d’estat i el va executar.

Els governants pertanyen a la fang, que és l’ètnia majoritària al país. Els bubis, son una ètnia minoritària que tenen dificultats per viure-hi i sovint són perseguits. Cal dir que al barri hi ha l’Associació Guineo-Catalana, els membres de la qual  pertanyen a l’ètnia bubi.

                                                   1950 (dècada) Treballadors de la Fca. Ca Alena dedicada                                                                                                   a la transformació de fusta 

Agraïments als veïns Montse Cantó i Abdó Florencio que van col·laborar buscant testimonis i a Julio Baños i Emilio Sánches per les seves aportacions. 

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here