Diego García, un esperit inquiet

Diego García Egea. 73 anys, casat amb Concepción Martínez Ponce. Dos fills, Miguel de 44 anys, i Joséfina de 38 anys. La Marina, com cada vegada menys barris de la ciutat, té personatges amb noms propis. És el cas de Diego García i altres veïns i veïnes que també han estat entrevistats per aquest Diari. Diego és una d’aquestes persones que et trobes en gairebé totes les activitats culturals i festejos que té el barri. De tarannà amable i comprensiu dedica part del seu temps a col·laborar amb diferents associacions, sempre en treballs artesans, que és el seu.

“Volem mantenir el tarannà de veïnatge al barri”

Diego va néixer a Cases Barates i allà va transcórrer tota la seva vida fins als dotze anys quan el Club Esportiu Ibèria el va fitxar com a jugador del seu equip. Llavors va creuar la frontera natural de Cases Barates, un ja marcat territori a la literatura barcelonina. Compartint un cafè, rememora el seu temps d’infància i el significat que tenia llavors la família, el veïnat i el treball. El seu esperit de col·laboració amb gairebé totes les causes culturals i associatives li mereix un reconeixement generalitzat entre el món associatiu de la Marina. En Diego és part d’aquestes persones que trobes sempre disposades a sumar-se a la gresca de torn.
Com recorda el barri d’abans?

Feliç, vaig tenir una infantesa jugant al carrer. No vaig sortir de Cases Barates fins als 12 anys. Llavors jugàvem sempre dins. Era una zona molt familiar, vivien més de cent parents propers. Tots venien de Múrcia i d’Almeria, d’on són els meus pares, encara tenim família allà.

On va anar a l’escola?
Fins als 14 anys, a Sant Raimon de Peña Fort, a les Cases Barates. Dels 14 als 16 em vaig treure mig títol de lampista i anava arreglant coses a tothom, sense cobrar.

Des de quan participa en les associacions veïnals i culturals?
Jo era president de l’Associació de veïns de Cases Barates als anys 60, gairebé 70. La meva vicepresidenta era una gran lluitadora, María “la perejila” li deien. Ella em va convidar a participar, llavors tindria uns 30 anys.

Què m’explica de l’època com a president de l’Associació?

Va ser curta perquè era de transició, després es va escollir la junta directiva definitiva i jo vaig seguir col·laborant, però no com a president.
Vostè és en gairebé tots els sarau. En quantes activitats del barri participa?
En gairebé totes; Reis, Carnestoltes, Pessebre vivent… Portem gairebé 40 anys fent coses al barri.

¿Cóm va començar amb aquesta inquietud artesana?

Quan era cap  de seguretat, ja m’agradava fer coses de fusta i ferro, d’electricista… de tot. M’agradava ajudar, recordo que en aquella època les veïnes em deien “Diego, se m’ha espatllat la rentadora” i jo la hi arreglava al pati de casa. Si em daven dues o tres pessetes, ja podia anar al cinema. Després entre el que sé i el que he après de Benito Maín, segueixo col·laborant.

¿Alguna invenció seva?

Tinc una germana que li agradava molt ballar, i davant de casa no hi havia més cases. Li vaig fer un “chambao”, una tarima davant de casa. Jo li cantava i ella ballava. (riu)

Vostè també és president d’“Amics de la Marina”…

Sí, és una associació cultural. Va néixer quan anava a buscar la meva neta a l’escola SEAT. Allà vaig conèixer un grup de mares que desitjaven participar en el carnaval  i vam decidir associar-nos. Portem sis anys i som més de 100 persones. Sòc a més, el vicepresident  de l’associació de veïns de la Cadena-Estrelles Altes.

Cóm eren las festes abans?

Maques, no hi havia ni botellons ni les juergues que es munten ara. Era una festa de barri, per a diversió dels veïns. Per a Sant Joan cada un treia una coca, altre, un porró de vi, l’altre musclos… es posava en una taula llarga al carrer i tothom menjava d’allà. Es passava millor que ara, d’aquelles festes ja no es recorda ningú.

Quina opinió té de la política?

La situació és complicada; van néixer tants partits polítics que només estan aquí pel seient. Jo vaig militar en el PSUC amb Pedro Quadrat i la militància era mirar pel partit, per ajudar. Avui la política és: sóc el president i vull aquest seient… i així en tots els càrrecs… I això no funciona, només porta a les disputes.

Creu que els partits polítics haurien de fer més treball de “formiga”?
Per suposat, crec que haurien d’alternar-se amb el poble, anar als barris. Jo et puc dir que a Zona Franca, quan es va desfer el PSUC em vaig quedar amb el PSC. Cada setmana ens reuníem. No dic que avui no hi hagi militància, però no es veu perquè els polítics mitjans que acudien ara no vénen. Ja ni existeix la seu, excepte els que han militat tota la vida, els altres no els coneixes. Si vols assabentar-te d’alguna cosa, has d’anar a l’Espanya Industrial. Aquí s’ha perdut molt, tant del PSC com d’altres partits.

Per què creu important que els partits polítics mantinguin una presència activa als barris?
Abans, vulguis que no, el partit era una referència per a un. Si anaves a algun lloc et donaven treball. Avui, si no tens estudis superiors, no tens res. Jo vaig anar a l’escola Industrial quatre mesos a fer proves de paleta, electricista, lampista… i em va repercutir a ser el cap de seguretat de bombers en l’empresa en la qual em vaig jubilar amb més de 40 anys de treball.

La situació és diferent avui, els joves encara que estiguin formats no troben treball…
Jo veig que la joventut és poc llançada. Els agradaria tenir un treball, però al no tenir-lo es desanimen. Es reuneixen uns 8 o 10 amics i d’ells cap té treball, llavors es desanimen encara més. Abans et ficaves en una empresa, feies alguna cosa i et donaven un treball per a tota la vida. La joventut d’avui dia no té això.

Els joves al barri tenen poc entusiasme per la cultura associativa, què els diu…

Sí, és una observació que sempre fem en les associacions, volem que vinguin i que participin, els animo a fer-ho.

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.