Les persones del Centre Ocupacional 1981, del Grup Asproseat, al carrer Mecànica, fan de reporters

Consell de redacció del butlletí alternatiu del Grup Asproseat

Redacció:Jesús Martínez

Romeu, embogit, patia de mal d’amors: «Quina befa en fa del mal dels altres…!». Julieta plorava, ben compungida: «¡Pobra de mi!».

El Montesco Romeu i la Capuleto Julieta es feien llum amb els ulls clavats fixament l’un a sobre de l’altre, com a aus a la mitjanit, atrets pel desori compartit.

La tragèdia shakesperiana d’en Romeu i na Julieta la declamen joves i més grans del Centre Ocupacional 1981, al carrer Mecànica, 6, del Grup Asproseat, que des del 1979 aplega entitats socials per promoure y gestionar serveis integrals i ajuts que millorin la qualitat de vida de les persones amb discapacitat.

Les més de 60 persones amb discapacitat d’aquest centre d’Asproseatno són discapacitades, sinó persones amb diversitat funcional (trastorns de conducta, de l’espectre autista, síndrome de Down…).

Són un grup heterogeni d’actors i actrius, i un equip multidisciplinari que s’ho passa d’allò més bé interrompent-se, trepitjant i ensopegant els uns amb els altres. Ara també participen en la redacció d’un butlletí informatiu de les activitats lúdiques i formatives del centre.

La capçalera del seu diari podria competir amb The Washington Post, i es diu Asproseat.

«Ara estem preparant el número del gener», explica l’Ana Pardo amb un ampli i generós somriure que res no té a envejar el de les estrelles de Campeones (David Fesser, 2018) ni el del Shaun Murphy en The Good Doctor. El consell de redacció es reuneix al voltant d’una taula: el José Manuel Díaz, satisfet («m’agrada el que faig»); el Manel Digón, que riu amb ganes («llegeixo molta Història de la Segona Guerra Mundial»); el Pedro González, orgullós («aquest és el nostre diari»); el Sergio Vázquez («soc del Barça») i la seva parella, la Dolores Pulido, («del Sergio m’agrada tot»); la Mari Carmen Torrijos, la que més preguntes fa («sempre celebrem el Nadal»), i la Paqui Cifuentes, d’àgils dits, i esmunyedissos («jo soc la que redacto»).

Dirigeix l’equip el David Rodríguez, invident, malgrat veure el que li escapa als altres («soc cec, te n’hauràs adonat»).

Una de les notícies, escrita per la Paqui Cifuentes, diu: «Ahir van ser els Mossos d’Esquadra a una xarrada per parlar de les multes i dels lladres».

En aquest breu però intens diari, hi ha la Roser Tizón (Barcelona, 1982) una gestora-supervisora que els hi coordina com a fada protectora amb la seva vareta. La Roser forma part de la desena d’integradores i educadores socials en Asproseat des del 2008. «Ens hi repartim per aficions: uns fan bricolatge, d’altres jardineria… i, és clar, els nou de comunicació», explica la Roser amb cara d’àngel com més va més satisfet pels afalacs dels nois i noies: «Ella és la més maca de totes». I segueix: «Aquí he aprés que no en sé res. Hi arribes amb idees apreses sobre el que s’ha de fer, però venen ells i m’alliçonen” A l’equip directiu de l’associació estan la Núria Plasencia (Súria, Barcelona, 1978) i la Marta Cervera, llicenciades en psicologia i amb un do per escoltar i atendre a la vegada les trucades de telèfon.

«Ens esforcem perquè siguin autònoms. Creem dinàmiques de grup que posen l’accent en l’auto-coneixement, la resolució de conflictes, la discriminació… També treballem temes com ara les estacions de l’any, que ens dona peu a celebrar les festivitats locals, o fer activitats d’estimulació cognitiva amb formes i dibuixos», comenta la Nuria, el VAR d’Asproseat perquè res no els aturi. «Apostem per la inclusió social perquè, realment, tothom en tenim, de limitacions. ¿Què és ser normal?»

El Salvador Selva (Ripoll, Girona, 1967) és el director d’aquesta colla d’actors, manetes, jardiners i periodistes que cada matí passen per les instal·lacions de La Marina. Va aterrar als nostres barris el 1998, i de seguida es va proposar que els «usuaris» –no «discapacitats»– guanyessin en autonomia: «Volem assegurar la seva participació social, atendre’ls tan bé com puguem, a ells i a les seves famílies», ens diu  Salvador amb una gran força de convicció. «Són adults, i no s’els ha de tractar com a nens

Commou veure les envellides mares traient-los la jaqueta als fills, i com els fills rebutgen orgullosos l’ajut com qui diu: «Jo ho puc fer tot sol».

«Asproseat no és una escola, sinó un centre ocupacional. Fora ideal que molts dels usuaris s’incorporessin a un lloc de treball amb un recolzament. Per exemple, en tasques d’envasar, restaurar, manipular…», enumera el Salva des del seu despatx decorat amb dibuixos de Matisse, tot fent-se aquesta pregunta: «¿Què pesa més, les semblances o les diferències?». Es una pregunta retòrica: les semblances.

El 3 de desembre se celebra el Dia Internacional de la Discapacitat, i Asproseat hi posa el seu propi lema: «Per una societat sense barreres».

Ens quedem amb un tuit del Romeu, o de la Julieta: «¿Sabia jo què és amor? Ulls meus, jureu que no. Perquè mai havíeu vist bellesa tan gran».

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada