Sandra Bestraten: “Els arquitectes volem tornar a ser referents propers i de confiança per als veïns”

Barcelona (1976) Arquitecta. Professora de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (UPC). Casada amb l’Emili Hormias (també arquitecte i amb qui comparteix despatx a Bestraten Hormias Arquitectura). Fills: En Pau (11anys). Des del 30 de maig és la flamant presidenta de la Demarcació de Barcelona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.

És tota energia. Vital i propera, quan parla transmet la sensació de qui està convençuda de la seva feina. La seva trajectòria està marcada pel seu interès social i per una concepció de l’arquitectura que cerca sobretot contribuir al benestar de les persones.

Ens trobem a la Plaça de la Marina, on aprofitem per fer la corresponent sessió de fotos. Ens demana buscar l’angle més verd i hi accedim de gust.

Per què és arquitecta?

Des de petita ho tenia clar, m’agradava molt dibuixar, crec que l’espai i la bellesa que configuren els llocs on vivim són importants per al benestar de les persones. Entenc l’arquitectura com una eina per a millorar la vida quotidiana de les famílies.

Què significa que per primera vegada dues dones lidereu el Col·legi d’Arquitectes?

És una oportunitat perquè les dones puguem trencar el sostre de vidre i entrem a les institucions que porten anys amb la tradició de tenir homes al capdavant. Volem representar la diversitat i riquesa que té el col·legi. Hi ha grans arquitectes, amb grans despatxos, però també n’hi ha els que es dediquen a petites feines. Volem que el Col·legi sigui la casa de tothom.

Com vau configurar la candidatura?

És un equip molt plural, tal com ho és la nostra professió, i es caracteritza per la joventut dels seus membres i una decidida aposta social. És totalment paritari, concretament som sis dones i sis homes, un dels quals té diversitat funcional. Les dotze persones que integrem aquesta candidatura volem apropar l’arquitectura a la ciutadania: que la senti útil, propera i hi confiï.

La seva trajectòria està marcada pels seus treballs en cooperació.

Vaig començar amb un grup d’amics al Marroc i al Perú. Després durant molt anys les meves vacances d’estiu han estat treballant a Bolívia construint escoles. Disposar de pocs diners m’ha obligat a treballar d’una altra manera, amb materials locals i, sobretot, amb la col·laboració voluntària de la gent.

Durant l’entrevista. Foto Rafel Vidal

És una manera de portar a la pràctica aquesta mirada social de l’arquitectura.

A Bolívia, cada estiu més de 300 famílies voluntàries col·laboren en la construcció d’escoles que impulsem des de l’associació Universitat sense Fronteres. Aquesta manera de treballar de forma col·lectiva genera unes relacions i una energia especial entre les persones, que agafen més confiança en elles mateixes i s’animen a aconseguir nous reptes. Fer l’edifici és l’excusa, però fer-ho col·lectivament afegeix altres efectes molt positius.

Hi ha qui pensa que contractar un arquitecte és sinònim de tenir molts diners…

Per això volem recuperar la figura de l’arquitecte com a referent per a millorar la qualitat de vida i la salut, volem potenciar la rehabilitació, la millora de l’accessibilitat i aconseguir l’eficiència energètica. Volem fer edificis bonics i sobretot ajustar-nos a les possibilitats de cada família i als seus recursos. Hi ha famílies que no tenen moltes capacitats econòmiques, però això no hauria d’impossibilitar les millores que necessiten. Per això cal posar molta creativitat en la gestió per fer-ho possible, i això també és part de la nostra feina.

El seu discurs em remet als 80, quan arquitectes professionals es van posar al costat de les associacions veïnals per fer (contra) propostes a l’administració…

En aquell moment el Col·legi d’Arquitectes disposava de l’Oficina d’Informació Urbanística (OIU). Moltes associacions de veïns la recorden com l’arquitecte de confiança que ajudava en les lluites veïnals per aconseguir els espais públics, etc. Volem que el col·legi torni a ser aquest referent social de suport a totes les entitats veïnals. De fet una de les nostres propostes de campanya és recuperar aquesta oficina, però actualitzada a les necessitats actuals.

Des de quan és veïna de la Marina i què en destaca?

Visc al barri des de fa 16 anys, quan em vaig instal·lar amb la meva parella. Abans vivia a l’Eixample. Però vam venir perquè, a l’Eixample els preus de l’habitatge eren desorbitats i alguns coneguts ens havien parlat molt bé del barri, que tenia molts parcs. De seguida vam sentir-nos molt acollits pels veïns, és un barri que encara manté la dinàmica de barri i això ens agrada.

L’arquitecta Sandra Bestraten durant l’entrevista. Foto Rafel Vidal.

També esteu molt lligats a Bellvitge.

Hi tenim el despatx. Vam trobar un espai amb un finestral de 15m de llarg que donava a un parc, i a més, ens agradava el fet de posar un despatx a un barri popular, a on ningú s’imaginaria que podria estar: som l’únic despatx d’arquitectes a Bellvitge!.

Juntament amb la UPC heu treballat l’accessibilitat del comerços del Passeig de la Zona Franca, com va la tasca?

És el treball final que fan els estudiants del curs que faig a la UPC, li diem Comerç Amic sense Barreres (CASBA). Ho vam començar a Ciutat Vella i des de llavors se n’ha fet a Sants, i fa dos anys, al Passeig de la Zona Franca. L’Ajuntament té una línia de subvencions del 25%, però intentarem que s’augmenti una mica per incentivar fer realitat els projectes. Si ho aconseguim podrem fer accessible per a tothom les botigues del Passeig.

També treballa en un llibre sobre el barri, de què va?

La iniciativa ve de la nostra experiència a Bellvitge on ja havíem fet un llibre recollint aportacions d’entitats i associacions veïnals. Com que vivim a la Zona Franca i és similar en el sentit que molta gent en té una idea errònia: Quan dius que vius aquí, tothom fa cares estranyes, a vegades hi ha comentaris que sorprenen de gent que mai ha passejat pel barri. Per això tenim la il·lusió de fer un crit a la dignitat… ho assumim amb la voluntat de dignificar un barri on tota la gent que hi viu se’n sent molt orgullosa.

Quina és la singularitat?

Creiem que és un barri de barris, i que està molt vinculat al conjunts d’habitatges: cada conjunt apareix en un moment concret i acaba lligant-se a una associació de veïns. Quan analitzem tot l’habitatge de la Zona Franca ens adonem que hi ha molt d’habitatge social, des del primer barri de Cases Barates fins a les últimes remodelacions del Polvorí… Podríem fer la història de l’habitatge social de la ciutat de Barcelona només analitzant els barris de la Marina.

Quan el podrem llegir?

Estem treballant amb en Jaime Pérez, que és arquitecte i veí de tota la vida d’aquí, i sobretot amb les entitats i associacions de veïns; sense elles, les seves reivindicacions i la seva tasca no seríem on som avui. Esperem que estigui llest al febrer de l’any vinent.

Va rehabilitar Ca la dona, un edifici històric, com va ser l’experiència?

Amb elles he descobert que el que havia fet a Bolívia i a altres projectes de cooperació també es pot fer aquí. L’edifici estava gairebé en ruïnes, havia pocs diners, i els que hi havia arribaven a poc a poc perquè vam començar en plena crisi. Vam fer la rehabilitació amb un procés participatiu, no només en el disseny sinó en la pròpia execució de l’obra, va haver-hi moments on les dones van col·laborar en la construcció fent cadenes humanes.

Feina col·lectiva.

No cal marxar tan lluny per fer un treball social i és el que vull fer com a presidenta de la Demarcació de Barcelona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, ampliar la visió social de l’arquitectura.

Foto Rafel Vidal.

La ciutat ho està demanant, oi?

Si ens unim podem fer molta força. I sobretot recuperar la confiança. Ens preocupa quan les famílies deixen els seus estalvis en mans de qui no pot defensar bé els seus interessos. Necessitem fer molt treball de proximitat.

Quin creu que és el principal repte de l’arquitectura a la ciutat?

Sobretot la millora dels habitatges i poder garantir-los per a tothom.

I del barri?

És important que el que serà el nou Prat Vermell es lligui al barri existent, que no parlem del Prat Vermell i del Port, sinó de la Marina-Zona Franca.

Vostè proposa i treballa amb la terra com a material estrella… per què?

Vaig conèixer la meva parella a un camp de treball al Marroc, un agost. Allí les ciutats estan a les portes del desert, on fa una calor insuportable. Quan entràvem dins les cases dels pobles, que estan fetes amb terra, s’estava bé. Llavors vaig pensar: per què no m’han explicat aquest material a la Universitat? Vam anar a llocs de Llatinoamèrica on aquesta tècnica es manté viva, i hem après molt a les universitats on encara s’explica i, sobretots, amb els artesans.

És sostenible.

La terra és un material que no s’acaba mai i a nivell tèrmic és el millor, tant amb fred com amb calor… Totes les ciutats, també Barcelona, han estat construïdes amb terra. La gent no ho sap perquè a sobre hi ha un revestiment de guix. A més, és més econòmic.

Però a la gent li convenç?

A una de les persones que li vam fer una casa amb terra aquí a Barcelona, abans, va veure una altra i va dir: “no sé el què és però m’encanta”. Sobretot perquè s’estava fresc, és veure-ho i entendre-ho.

 

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada