La indignació dels avis. Cinc veus del barri sobre la minsa pujada de les pensions

La seva vida va estar marcada per tota classe de limitacions i per l’obligació de treballar des que eren nens.

 

Encarna Martínez, veïna de Can Clos.

Encarna Martínez

Veïna de Can Clos, té una pensió de 400 euros. Als 10 anys va començar a treballar fent feines a diferent cases i allà on la cridessin. Cap dels seus contractants la va assegurar, tret d’un període de prop de 10 anys que va treballar a una empresa de l’Espanya Industrial.

Nascuda a un poble de Múrcia, va arribar a les barraques que eren a la Diagonal, juntament amb sis germans i els pares, quan tenia set anys. Després, els van donar un habitatge petit, segons recorda, a Can Clos. Ni ella ni els seus germans van poder anar a escola. La seva vida va ser treballar. Ara és separada i té cinc fills; un d’ells va morir enganxat a la droga, com milers i milers de joves d’una generació. Viu amb dos dels seus fills: una és mare soltera i treballa per aportar a la casa, mentre l’Encarna li ajuda a tenir cura del nen i l’altre fill

és malalt.

A més de la pensió, rep 300 euros del seu exmarit perquè un jutge així ho va sentenciar. “No sé com arribo a fi de mes, però no en tinc cap altra opció”, diu. Té un pis de propietat, que va aconseguir mitjançant un pla d’habitatge públic. “Llavors es donava el material de construcció i els veïns hi posaven la mà d’obra”. Després el complementaven pagant un lloguer mensual fins a finalitzar la compra.

“M’han apujat dos euros la pensió. Això només dóna per una barra de pa. Malament. Hi ha estones i dies que estic amoïnada perquè no arribo. Hi ha coses a casa que a vegades s’han d’arreglar i no hi ha manera de poder-ho fer. Sento ràbia i impotència cada vegada que veig com actuen els polítics”.

Pedro Sánchez

Veí del Polvorí, té 72 anys, casat, un fill, una filla i tres néts. La seva pensió

Pedro Sánchez, veí de el Polvorí.

és de 780 euros. Va començar a treballar quan tenia 14 any a una pastisseria però aviat es va col·locar a un taller fent culleres, ganivets i forquilles. Allà va començar a cotitzar. Als 17 anys va entrar a un laboratori on feien pròtesis dentals. Allà s’hi va estar més de 20 anys fins que el taller va tancar i va haver de fer-se autònom. “ Mai he deixat de treballar, com tampoc vaig deixar de pagar la seguretat social. Des dels 14 anys fins al 65, quan em vaig jubilar”, assegura.  A la seva dona no li reconeixen dret a cap ajut ni jubilació perquè va haver de dedicar-se a la casa o a feines que llavors no eren formals.

Pedro comparteix la indignació dels de la seva generació: “Sento que se n’en foten de nosaltres. He participat a totes les manifestacions que he pogut perquè les coses han de canviar. No podem seguir així.  Com és possible que un senyor que només va exercir durant set anys a la política li quedi una paga íntegra i a nosaltres, que hem estat cotitzant durant més de 40 anys ens quedi aquesta misèria? Hem arribat a un punt insuportable. A més, quin jubilat no ha de mantenir a cap fill? Gairebé sempre has de donar un cop de mà a algú i a això s’afegeix l’encariment del cost de la vida.  Fa poc la factura elèctrica ha tornat a pujar i així va tot.  Necessitem espavilar els polítics. Tota la vida lluitant i treballant per a rebre això? És una vergonya!”

Josefa Isande

Veïna de Sant Cristòfol, té 74 anys. És casada i té dos fills. Va treballar durant molt de temps fent caixes de cartró, matalassos i  també de portera a la SEAT. A totes les seves feines va cotitzar. Actualment té una invalidesa d’un 74%. El seu marit també és pensionista.

Josefa Isande, veïna de Seat

Va treballar de mecànic de cotxes en règim d’autònom. Tot dos sumen un ingrés de prop de 1.200 euros. Tenen un pis de propietat i malgrat que mai els ha faltat res, han de tenir molta cura de no passar-se en res. Com la majoria de jubilats, alguna vegada han hagut d’ajudar els seus fill quan s’han quedat a l’atur.

Josefa es queixa de la “manera de com s’està fent tot”. Diu que no entén bé moltes coses però assegura que de l’economia de casa seva sí que pot parlar. Creu que “de continuar com ara,  amb l’augment de riure que s’ha fet”, arribarà un moment que ni tan sols fent tota mena de privacions arribaran. “Cada vegada es pot comprar menys”.  Ella, però, és de les que té una mirada més optimista, creu que alguna cosa pot millorar si es fa sentir el cansament que hi ha.

 

 

Marcelino Martínez

Veí de Plus Ultra, vidu, té 88 anys i una pensió de 1.025 euros. També té un pis de propietat, herència del seus sogres. Va treballar en la construcció des de 1947 fins a 1990, prop de 43 anys. Té 4 fills, 7 néts i 5 besnéts.

Viu amb un dels seus fills, que treballa per hores i guanya prop de 300 euros al mes. A més, de tant en tant sempre ha d’auxiliar a algun dels fills, amb el col·legi dels nens o pel menjar. Fa malabars per arribar a fi de mes.

Les factures del cadastre, el llum, l’aigua, el telèfon i la farmàcia se li enduen una bona part del pressupost. Quan li preguntem per la salut, capcineja i respon: “millor et dic el què no tinc”. Pren 11 pastilles diàries. Fa uns mesos va tenir una embòlia i té problemes de mobilitat. Els peus i les cames se li inflen. La seva alimentació es basa en llenties i cigrons. Riu quan li pregunten per la carn i el peix: “no et puc mentir, mengem una vegada al mes peix congelat i la carn fa molt de temps que no la veiem”.

“Cony que facin alguna cosa, no pot ser aquesta pujada que han fet”, deixa anar amb ràbia quan li preguntem què significa per a ells l’augment que ha fet el govern. “Primer te n’alegres, quan diuen que han fet la pujada, però quan veus quant, dius hòstia! Ni tres euros!, en el meu cas.

Està convençut que s’ha de reclamar i diu sentir molt enuig davant del televisor perquè la seva malaltia no li permet participar de les manifestacions: “Sentir la gent gran com jo que no pot ni menjar i que a vegades no li arriba ni per a pagar el pis on viu, fa molta ràbia”

Francisca Martínez

Veïna de Can Clos, té 83 anys. Tres filles, sis néts i cinc besnéts”. Va començar a treballar quan només tenia 8 anys. “Tenia cura d’una nena amb mal de Pott i com a sou em donaven de menjar i a vegades ajudaven la meva mare”, explica.

Als 16 anys feia de minyona. “Això no es cotitzava”, recorda.  “Finalment em vaig casar. El meu marit treballava bé i quan es va jubilar li van assignar mil i pico euros. Ara la meva pensió és de 600€. Per sort tinc el pis en propietat i no tinc deutes, sinó seria impossible. Això sí, els rebuts de l’aigua i el llum sempre s’emporten un bon tros del pastís. Normalment me’n surto, però les meves filles a vegades m’han d’ajudar per comprar alguna cosa per a la casa”.

“L’augment que ha fet el govern és vergonyós. Què vols que et digui? No pot ser que amb l’edat que tenim encara haguem de sortir a manifestar-nos. A qui se li acudeix això? No hi ha dret, no podem viure així! Al pas que anem crec que les meves filles no arribaren a cobrar res, ho tindran molt difícil per a sobreviure. Treballen com a bèsties, fins i tot tenen més afeccions que jo mateixa. Està fatal també per a la joventut”.

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.