Esport, filosofia i creixement personal

Peu de foto
JORDI GISPERT |

Som a l’esplanada, o petit parc que hi ha davant La Casa del Rellotge. Cada dimecres al vespre, de 19:30h a 21:00h, invariablement, un grup d’alumnes s’exerciten al compàs de la guia del seu sensei. En total són una vintena, tot i que el nombre varia en funció de les disponibilitats de cadascú. Els veiem formant, fent alguns exercicis d’escalfament, de coordinació, i la major part del temps, amb o sense arma, simulant per parelles accions de combat, de guerra, de confrontació, amb l’objectiu de millorar tècniques específiques. El primer que hi observem, malgrat sembli contradictori amb unes arrels que són als camps de batalla, és un respecte aclaparador. En primer lloc per la jerarquia, que no ve concedida ni per votació, ni per punts, ni per poder econòmic, sinó simplement per l’experiència. El que en sap més, perquè ha practicat més, transmet. El que duu més temps, i de manera més continuada o més eficaç, rebent-ne les esenyances, adopta el paper del segon a qui preguntar, consultar o demanar demostració. La resta, actituts no gaire comunes a la nostra societat de la pressa, l’egoisme i la competició, escolta, observa, mira d’aprendre humilment, i després comparteix.

            És el llegat d’uns quants segles d’història japonesa, que daten de l’època de les guerres de samurais que van culminar amb la unificació nacional a principis del segle XVII. L’art de la guerra, lleugerament modificat després en període de pau, sempre en sincronia amb les dues religions predominants d’aquesta regió del pacífic, el budisme i el sintoísme, arriba fins als nostres dies en forma de diverses pràctiques: Jujutsu, Battojutsu, Kenjutsu, Gendai Budo, etc, alhora simplificades i unificades sota la denominació d’Arts Marcials Tradicionals Japoneses.

            Per difondre la seva essència el José Antonio Pérez, que ha dedicat pràcticament tota la seva vida a l’exercici de diverses d’aquestes disciplines, va fundar el 2006 l’Associació Internacional Bushin Ninki Ryu. En principi havia nascut com una organització que lluitava contra la marginació i que mirava de fer un lloc als nens i joves del barri que, sense futur, maldaven pels carrers, o restaven simplement sense nord a les seves cases. El que en primer lloc era més aviat un espai de teràpia, que servia de guia, va anar evolucionant, sense mai apartar-se del tot d’aquesta primera idea, cap a un centre per realitzar-hi un esport que és alhora pràctica física, mental i espiritual.

Les arts marcials tradicionals japoneses compleixen set anys al barri per mitjà del’Associació Internacional Bushin Ninki Ryu

            Una organització que té la seva seu al Centre Cívic de la Cadena. Després també d’anys de lluites amb l’administració, l’incondicional suport de la Unió d’Entitats de La Marina va poder fer possible la concessió d’un espai, compartit, en aquest gran punt de trobada del barri. Podem dir que actualment l’Associació compta amb uns 50 membres. Tots ells paguen una quota mensual corresponent, que va únicament destinada a les despeses de logística o de material que es necessiten. El José Antonio, amb l’ajuda dels alumnes més avançats i de confiança, i amb el suport d’alguns familiars també instruits en la matèria, s’encarrega de comprar tot el necessari: kimonos, armes, equipacions, etc, i també de planificar les classes i les sortides diverses. A l’Escola hi ha dos grups, els adults i els nens, que enguany a més s’han hagut de dividir en dos pel nombre creixent d’inscripcions. Els més menuts s’exerciten una o dues vegades per setmana al “dojo”, l’espai de pràctica dins del recinte. Un lloc que des de principis d’aquest any compta amb un nou tatami, que evita lesions o males postures en una edat més fràgil com és la de creixement. Els adults, per la seva banda, alternen aquest espai, amb l’entrenament a l’aire lliure.

            Aquí no hi ha competició. Aquí només hi ha la gratificació de l’aprenentatge, i si es vol, de l’autosuperació personal. Aquí doncs, no es difon només l’esport, sinó uns valors que hi són intrínsecs. Hi ha classes que són més pràctiques, i d’altres que podrien fer-se en qualsevol altre espai: d’història, filosofia, fisioteràpia, ètica, valors… Les sortides eventuals que es programen, la germanor amb altres Associacions internacionals i els viatges de coneixement mutu són una via més per avançar cap a la convivència i el respecte pels altres i per la natura. Així també, n’haurien d’aprendre alguns organismes internacionals, cap a l’enriquiment recíproc de coneixements, possible i òptim gràcies a l’interès per l’altre i no al neguit constant per ser millor que l’altre.